X L'enemic

X
L'ENEMIC

La meva joventut va ser només una tempesta fosca
travessada, aquí i allà, per lluminosos sols;
la pluja i la tronada van fer-hi tal destrossa,
que el meu jardí és desert de fruits assaonats.

Vegeu com m'ha arribat una tardor d'idees
i em cal utilitzar la pala i el rasclet
per esplanar de nou les terres inundades
on l'aigua hi ha fet solcs tan grans com un fossar.

Qui sap si les flors noves que somnio
veuran en aquest sòl, rentat com una platja,
el místic aliment que els donarà puixança.

-Dolor, dolor! Devora el Temps la vida
i l'Enemic obscur que ens consumeix el cor
creix i es fa fort amb la sang que s'hi escapa.

Charles Baudelaire (traducció de Jordi Llovet)


Aquest poema pertany a la secció denominada Spleen et ideal; és a dir, la primera de les sis en què es divideix Les flors del mal. Els primers poemes d’aquesta part, des de “Bendició”  a “l’Himne a la bellesa” formen el cicle de l’art: evoquen l’existència del poeta enfront de la incomprensió de la societat.
En “L’enemic”, Baudelaire fa una reflexió sobre el pas del temps (fugit irreparabile tempus) que renova l'analogia entre la vida i el pas de les estacions. El poema vacil·la entre l'esperança que permetrà “les noves flors que somnio”, els poemes, “esplanar de nou les terres inundades” d'una existència ja vençuda i la desesperança d'un sentiment d'irreversibilitat del temps. “L'Enemic obscur que ens consumeix el cor” és també el temps del rellotge que dirà “Ja és tard vell acabat, traspassa” (“El rellotge” LXXXV).
Baudelaire, com Edgar Allan Poe, evoca el principi negatiu d'una perversitat natural: el pas inexorable del temps. Segons Charles Asselineau, amic de Baudelaire i el seu primer biògraf, en aquest poema residiria la clau i moralitat de tot el llibre. El poeta ha entrat en una nova fase de la seua vida. Ha passat l’època de les “tempestes” i s’esforça de reparar les ruïnes, somnia noves flors. Però a l’esperança de resurrecció, l’últim tercet oposa un dubte cruel. No és cert que l’home puga refer la seua vida perquè com més avancem més febles som davant l’Enemic (el temps) cada vegada més fort. Aquest poema planteja el tema de temps com un amic invisible que ens destrueix i que anuncia un final angoixós per la seua condició implacable(“es fa fort amb la sang que s’hi escapa”).

El poema s'inicia amb una asseveració directa: ha passat el temps i la joventut només és un record. Aquest record permetrà recrear un paisatge del passat. L’afirmació amb què inicia el poema és una metàfora que li permet definir la seua joventut:
                                   Ma jeunesse ne fut qu'un ténébreux orage,
La seva joventut va ser una tempesta fosca però, des de la maduresa del present, veu que tot no va ser tan turmentós, va haver-hi moments lluminosos; tot i que aquestos només aprofitaren per ressaltar més les situacions adverses.
Cal recordar, per analogia, que un dels imperatius del romanticisme va ser la recerca de la joventut perduda. En aquest poema el subjecte líric actualitza un passat turmentós, dominat pel sentiment de neguit i d'angoixa.
Baudelaire va ser un poeta de contrastos. Així podem veure com s'ofereix un moviment poètic entre contraris: els “lluminosos sols” que apareixien “aquí i allà” interrompien la foscor, “la pluja i la tronada van fer-hi tal destrossa” que provocaren l'oblit de la calor i la llum dels lluminosos sols, emportant-se'n els fruits del seu jardí.
En el primer vers ens trobem una metàfora que identifica l'element real A “la meva joventut” amb l'element evocat B “tempesta fosca”. Aquestes circumstàncies es modifiquen  per la segona metàfora que reprén “la meva joventut”, element real A, que es veu travessada pels lluminosos sols, element evocat B, condicionats per aquí i allà. La pluja i la tronada són símbols per fer referència a la destrucció del jardí, desert de fruits assaonats. El jardí cuidat, però amb pocs fruits, també és un símbol de la joventut.

El segon quartet s'inicia amb una expressió modal, “Vegeu”, que permet continuar amb el desenvolupament. El subjecte líric exposa que ha arribat a una maduresa intel·lectual,  “m'ha arribat una tardor d'idees”, i jutja que és el moment de reconsiderar allò realitzat fins al present perquè “ em cal utilitzar la pala i el rasclet”. Aquests són els instruments que necessita per continuar la lluita i tornar a començar tantes vegades com siga necessari.; aquest és el sentit de l'existència romàntica.  “Les terres inundades on l'aigua hi ha fet solcs tan grans com un fossar” és el territori on actuarà el personatge romàntic. El subjecte líric coneix la desolació però no es rendeix perquè haurà de recomençar.
En aquest quartet apareixen expressions com “tardor”, “terres inundades”, “aigües”, “fossar” que fan referència a la desolació romàntica davant la mort: la tardor de l'existència, quan l'home només espera i tem. Les terres inundades són el símbol de l'amargura i d'allò inhòspit; l'aigua simbolitza la vida. Tots aquests conceptes fan referència al record d'una existència passada.

El primer tercet s'inicia amb una interrogació. Aquesta interpel·lació conduu un dubte angoixós “Qui sap”. En el centre rítmic del sonet apareix un terme fonamental i definitori en el desenvolupament del poema que ara té un caràcter dubitatiu. El subjecte líric ha somniat amb flors noves que alegren la desolació del seu jardí, poden simbolitzar l'esperança del poeta romàntic, però no sap si poden brotar en un  lloc tan inhòspit. Ha somniat un món millor però tem per l’abisme entre somni i realitat.

El segon tercet s'inicia amb dos vocatius repetits, “-Dolor, dolor!”. Aquests sorgeixen com un crit que avancen la meditació “Devora el Temps la vida”. Aquest “Temps” escrit amb majúscula personifica el devorador vigorós i cruel dels instants. Sembla voler dir que el present no existeix sinó que es va escolant minut a minut. El temps simbolitza una realitat fonedissa inventada per l'home per mesurar els moments de neguit. En el penúltim vers apareix la imatge de “l'Enemic obscur”. Ací trobem la metàfora clau del poema: el temps és l'enemic obscur que ens consumeix el cor i devora el temps,
                                   Devora el Temps la vida
i l'Enemic obscur que ens consumeix el cor.
El temps, personificat, és com un horrible animal que creix i es fa fort amb la sang que nosaltres perdem. 
El poema planteja el tema del  temps com un enemic invisible que està disposat a consumir el cor, la vida, i que anuncia un final angoixós per la seua condició implacable: es fa fort amb la sang que s'hi escapa.

Podem estructurar el poema en tres parts;
1.      La primera  correspon al primer quartet. El jo líric explica com va ser la seua joventut usant els verbs en pretèrit perfet. L’actitud lírica és pròpiament intimista ja que el Jo ens fa una confessió.
2.      En la segona part, el jo líric ens comunica que és el moment de reflexionar i actuar. En aquest quartet s’introdueix  una actitud apostròfica (“Vegeu”) combinada amb la primera persona . Els verbs han passat del passat al present.
3.      La tercera part està dominada pel dubte: “Qui sap...” i el crit desolador del subjecte líric: “- Dolor, dolor!”