Aquest poema va ser escrit recordant el viatge que Baudelaire va fer a l'illa de Maurici l'any 1841. Segons Jordi Llovet, a conseqüència d'un consell de família, el general Aupick, neguitós a causa del esperit feréstec del seu fillastre, l'obligà a embarcar-se en direcció a Calcuta. Segons la carta que el capità del vaixell envià al seu pare, l'informa que Badallaire es nega de seguir el viatge fins a Calcuta. El poeta, però, va tornar a França després d'una escala a l'illa Maurici.
“L'albatros” pertany a la primera part de Les flors del mal, “Spleen et ideal”, on presenta diverses formes de salvació:
· L'alliberament i fugida del món.
· La bellesa, l'art, la poesia, la mort, l'amor i l'erotisme.
Després d'haver comprovat el fracàs d'aquestes formes d'ideal, ens trobem amb l'Spleen o el fàstic, el tedi, l'avorriment, davant del temps.
És un dels poemes més bonics de Baudelaire i també dels més coneguts. El títol del poema és emblemàtic i simbòlic ja que avança de què tractarà: el poeta vol representar en l'albatros el poeta i la seua relació amb la societat.
En la primera estrofa apareixen els mariners i l'albatros. Els primers, la gent marinera, després d'estar molt de temps a alta mar, per divertir-se, capturen albatros. Els albatros representen el poetes romàntics ja que aquest ocell, que viu en un món a part, és observador i acompanya la societat veient-los des de l'aire, des del seu món, com també ho fa el poeta romàntic.
Segons Baudelaire, l'home està format per una essència espiritual i d'altra material. El poeta representa la part espiritual de l'home, les seues fantasies i la seua imaginació. La societat discrimina el poeta perquè no s'identifica amb aquesta essència espiritual; allò primordial per a la societat són les coses materials. El poeta, com l'albatros (observa des de la seua altura els mariners, la seua forma de vida, els canvis...) és un company de viatge per als homes ja que viu en la societat però és un ésser marginat que valora l'espiritualitat i no les coses materials. Així doncs, el poeta veu la vida com un abisme on no sap què succeirà ni tampoc on arribarà.
En aquesta primera estrofa també apareix una sinestèsia en el quart vers: el vaixell s'esmuny entre “severs abismes”, així com la societat s'esmuny entre la maldat
En la segona estrofa, els albatros que al cel eren forts i bells es tronen maldestres en ser trets del seu món. Les ales blanques (símbol de la llibertat i de la pau) que els permeten volar, a la terra es converteixen en una molèstia. De la mateixa forma, quan la societat trau el poeta del seu món es sent fora de lloc, no comparteix els seus valors i la poesia ja no li aprofita en un món materialista. Les ales també poden representar la inspiració poètica ja que la paraula ala és símbol d'espiritualitat; el blanc fa referència a la puresa
En el sisé vers apareix una metàfora de superioritat per referir-se als albatros: “els prínceps de l'atzur”, i una antítesi perquè aquests prínceps són “maldestres i porucs.
La tercera estrofa comença amb una metàfora per referir-se a l'albatros (“viatger que volava”), que damunt de la fusta del vaixell ha passat a ser maldestre i indolent perquè, com els poetes, són ridículs i repugnants. L'albatros, al qual han cremat el bec, es transforma en un ésser malalt que no podrà alimentar-se. El poeta també és un malalt de la societat perquè no pot expressar-se lliurement i cal eliminar-lo ja que és una molèstia, no aprofita. El primer vers d'aquesta estrofa conté una exclamació perquè singularitza un albatros. També apareix l'oposició entre passat i present: abans era bell, ara és ridícul i repugnant.
La quarta estrofa s'inicia amb una comparació entre el poeta i l'albatros. Tot seguit apareix una metàfora en la qual s'identifica aquesta au amb un príncep (príncep dels núvols”), és el sobirà del seu món com el poeta. Així, intenta referir el conflicte que existeix entre la societat i el poeta: La societat menysprea i discrimina el poeta, però aquest també es burla de la societat pel seu materialisme. El poeta, com l'albatros, en eixir del seu món, es sent exiliat (“exiliat per terra, enmig de les xiulades”), perdut perquè la poesia, la inspiració, els sentiments, les emocions (“les ales de gegant”) ja no li aprofiten i, és més, li molesten.
En conclusió, el poeta en aquest poema estableix dues comparacions. La primera entre l'albatros i el poeta. La segona és entre el cel i la poesia; si per l'albatros el cel és el seu habitat, la poesia ho és per al poeta. Ambdós se sentiran dèbils i miserables quan hagen d'eixir de llurs mons. També des de l'inici planteja el tema del tedi: els homes poden arribar a ser dolents per avorriment.
El tema del poema és la concepció del poeta romàntic, diferent, rebutjat, maltractat però que, segons Baudelaire, viu en un món superior. Podem afirmar que el poema és una al·legoria per la relació que s'estableix entre l'albatros (símbol) i la realitat dels poetes.
El poema està format per quatre quartets alexandrins de rima consonant.
Quant a l'estructura interna, està format per dues parts:
· La primera part correspon a les tres primeres estrofes en les qual es fa referència a l'albatros.
· La segona part és on s'aclareix l'al·legoria en comparar el poeta a l'albatros.
Segons Joan Ferraté, el tema de la condició del poeta en el món d'aleshores, així com d'altres, l'amor ideal, la perversió de l'erotisme, el tedi o la ciutat... sorprenen per l'aire de modernitat que adopten. Encara que el poema sembla ser naturalista, allò que més sobta de poema és l'acord entre l'experiència pròpia i l'autenticitat humana amb què analitza la realitat.
Els temes dels poemes de Baudelaire són referits a l'actualitat de les coses conegudes però descobreix virtualitats poètiques ocultes en les coses quotidianes, gràcies a la seua imaginació que li permet captar el significat de la realitat quotidiana.
