- Visita virtual al Hôtel de Bourgogne (Vídeo)
- Transformación de un campo de tenis en teatro en la Francia del siglo
- Reconstrucción virtual de la puesta en escena de "Agarite" de Durval en el Hôtel de Bourgogne según "La mémoire de Mahelot" (1633-34) (Vídeo)
- Visita virtual al Palais Cardinal-Palais Royal desde el patio (Vídeo)
- Visita virtual al Palais Cardinal-Palais Royal - El punto de vista de los reyes (Vídeo)

Charles Baudelaire, Les Flors del Mal –Spleen i Ideal– POEMES COMENTATS A LES PÀGINES DE LA CAPÇALERA

BOVARISME

DICCIONARI DE TERMES LITERARIS

1. BOVARIÀ (Derivat de Bovary):

Adjectiu derivat del cognom de la protagonista de Madame Bovary, novel•la de Gustave Flaubert, que va encunyar J. de Gauthier per a designar un estat d'ànim caracteritzat per l'exaltació malaltissa de la imaginació. Afligida d'aquest mal, a causa de les seues lectures juvenils de novel•les romàntiques, la protagonista del relat se suïcida, incapaç de suportar la vulgaritat que l’ envolta. L'estereotip creat per Flaubert torna a ser tractat, amb més o menys variacions, per altres novel•listes de finals del segle XIX, com Clarín en La Regenta.

2. BOVARISME:

(Terme francés bovarysme). (Madame Bovary: Flaubert). Cas de les joves insatisfetes, en qui una barreja de vanitat, d'imaginació i d'ambició els condueix a aspiracions per sobre de la seua condició particularment en el domini sentimental (A. Porot).

Nombrosos assajos han descrit l'actitud de la protagonista com una forma especial de “quijotismo” (Sales, 1982) 16. El parangó ja és clàssic, i són molts els estudis que aprofundeixen en la qüestió des de llavors (Vargas Llosa, 1981) 17. "Quijotismo" i "bovarisme", naixen de l'afany de glòria, del desig apressant de ser protagonistes de successos gloriosos, lluny de la grisa existència quotidiana. Per al Quixot, aquells successos seran d'índole heroica; per a Emma, d'índole amatòria; el gentilhome manxec voldrà ser l'heroi de grans gestes, la xicotetaburgesa normanda, de grans amors.

El Cavaller de la Trista Figura veurà gegants en els molins de vent; la dona del metge de Yonville veurà un Tristán en qualsevol passant de notari o qualsevol llibertí madur que només estan a la caça d'ocasions per a aprofitar-les. Hi ha, amb tot, una diferència radical entre el manxec i la normanda: aquell es retroba amb el seny al final de la seua vida, mentre que Emma acabarà derrotada després d'haver-se rebel•lat contra el pes de la moral i els convencionalismes per a trobar-se amb la histèria i el suïcidi al final dels seus dies.

3. COMPLEX DE BOVARY:

Anomenat més correntment "bovarisme", deriva de la famosa novel•la de Gustave Flaubert Madame Bovary. En termes psicopatológicos, el bovarisme consisteix en una alteració del sentit de la realitat, d'arrel esquizoide, per la qual una persona es considera una altra de la qual realment és. Va introduir el terme el psicòleg francés Jules de Gaultier, abans de l'adveniment de Freud i de la psicoanàlisi.

En els primers anys del segle XX la psiquiatria introdueix el terme "bovarisme" per a designar un estat psicopatològic relacionat amb la personalitat d'Emma Bovary, açò és a grosso modo la satisfacció immediata i exclusiva de les nostres sensacions: la imaginació brolla, els nervis s'agiten, el cor s'accelera, l'adrenalina puja, es produeixen identificacions per tot arreu, i el cervell es confon momentàniament allò momentani amb allò novel•lesc.

Seria alguna cosa així com el poder que té l'home de concebre’s diferent de com és, i en conseqüència fer-se una realitat fictícia i jugar un rol que intenta sostenir malgrat la seua naturalesa vertadera i malgrat els fets

TÈCNICA NARRATIVA: EL PUNT DE VISTA, L’ESTIL DIRECTE, INDIRECTE, I INDIRECTE LLIURE EN MADAME BOVARY

Primer que res hem de distingir entre escriptor, que crea la història, i el narrador que és qui transmet els esdeveniments de la narració des del relat, des de la ficció.

A partir d’ara ens haurem de fixar qui i com ens avança allò que es narra, perquè advertirem ràpidament si el narrador forma part del relat, està a dintre de la història o va contant-ho tot des de fora. Així que distingirem entre narrador intern i narrador extern. I el punt de vista no és ni més ni menys que la focalització del narrador. Veiem-ho:

EL TEATRE FRANCÉS AL SEGLE XVII

Us convidem a navegar per la xarxa des d’aquesta pàgina de Pablo Iglesias Simón, professor de la RESAD (Real Escuela Superior de Arte Dramático de Madrid), on , a part d’una presentació molt didàctica de la posada en escena del teatre francés del segle XVII, hi trobareu enllaços que us transportaran a l’interior d’aquelles sales franceses (Hôtel de Bourgogne o Palais Cardinal-Palais Royal) on es desenvolupà el teatre dels grans dramaturgs Rancine o Molière

(Comédie-Française, a finals del segle XVIII) (Vista interior)

La Comédie-Française o Théâtre Français és el primer i únic teatre nacional de França, el qual està directament subvencionat per l'estat. És també un dels pocs que compten amb la seva pròpia companyia d'actors. Es troba al 1r arrondissement de París.

La Comédie-Française fou fundada per un decret de Lluís XIV el 24 d'agost de 1680 per tal d'unir les dues companyies parisines de teatre d'aquell temps: l'Hôtel Guénégaud i l'Hôtel de Bourgogne. El repertori de l'època consistia en una col·lecció d'obres teatrals de Molière i de Jean Racine, així com també d'unes quantes obres de Pierre Corneille, Paul Scarron i Jean Rotrou.

TRES MITOS EUROPEOS: HAMLET, EL QUIJOTE Y FAUSTO

        Es muy importante establecer relaciones -tanto de similitud como de diferenciación- entre distintas obras de la literatura universal. Ello no sólo demuestra un conocimiento de las distintas obras, autores y épocas, sino que abunda en la reflexión, en la profundización de los autores -sus obras, sus personajes- que muestran así su complejidad fructífera, aquello que los convierte en "clásicos".
Os ofrecemos, en este sentido, una cita del filósofo alemán Carl Schmitt. Pertenece a una conferencia que ofreció el autor en 1955 en Düsseldorf y que fue recogida en libro en 1985. La podemos encontrar en castellano en el libro Hamlet o Hécuba, editado por Pre-textos (Valencia, 1993). Hela aquí:

"Como es sabido, el espíritu europeo desde el Renacimiento se ha desmitificado, tanto como desmitologizado. A pesar de lo cual, la creación literaria europea ha producido tres grandes figuras simbólicas: Don Quijote, Hamlet y Fausto. Y una entre ellas, Hamlet, ha alcanzado la condición de un mito. Son los tres destacados lectores de libros y, en ese sentido, intelectuales, si queremos decirlo de este modo. Los tres son descarriados del espíritu. Pensemos por un momento en su origen y en su procedencia: Don Quijote es español y de un catolicismo puro; Fausto, alemán y protestante; Hamlet ocupa un lugar entre los dos, en la división que ha determinado el destino de Europa."

        La obra de Schmitt contiene muchas reflexiones importantes. Os invitamos a recorrerlas, ofreciéndoos un extracto de su primer capítulo:

"La pregunta por la culpa de la madre se impone desde el comienzo del drama y ya no se puede ocultar en el curso del mismo. ¿Qué debe hacer un hijo que quiere vengar a su padre asesinado y encuentra que su madre es la actual esposa del asesino? La situación inicial presenta, como dijimos, un viejo tema propio de las sagas, los mitos y la tragedia. La respuesta, igualmente antigua, sólo permite reconocer dos posibilidades. Un hijo que se encuentra de tal modo en conflicto entre su deber de venganza y el vínculo con la madre, prácticamente sólo tiene dos caminos. Uno es el de Orestes en la saga griega y en la tragedia de Esquilo: el hijo mata al ases¡no y también a su propia madre. El otro es el recorrido por el Amleth de la saga nórdica, que Shakespeare conoció y utilizó: unidos ambos, madre e hijo, matan al asesino. Esas son las dos simples respuestas de la tragedia griega y de la saga nórdica. Todavía hoy no existe un tercer camino. La madre no puede resultar neutral, si tomamos en serio el deber de la venganza y a la mujer como una persona humana completa. Lo extraño e impenetrable en el Hamlet shakespereano es que no sigue ninguno de los dos caminos. Ni mata a la madre ni se une a ella. La obra deja en la oscuridad si la madre es o no cómplice."

UNED - Los triunfos de Petrarca

Francesco Petracco, més conegut com Petrarca, és una figura fonamental per a comprendre el Humanisme, com a moviment filosòfic, cultural i filològic que al segle XIV, va començar a estendre's per tot Europa, preludiant el Renaixement.




La professora Roxana Recio, prestigiosa hispanista de la Creighton University, i especialista en Petrarca, ha participat, durant la seva estada a Espanya, en el Màster de Postgrau de la Uned titulat: Literatures hispàniques en el context europeu, llançant llum, amb les seves investigacions, sobre les influències que, aquesta eminent figura de les lletres, va tenir a la Península Ibèrica, marcant també, l'adveniment de moviments literaris, com el Segle d'Or Espanyol.





INTERVENEN: Julia Butinyà, Medievalista i Professora de Filologia Catalana Uned, Roxana Recio, Hispanista i Professora Creighton University Omaha, Nebraska i Ramón Areces, Alumne Màster UNED Literatures hispàniques en el context europeu.