dimecres, 6 abril de 2011

Charles Baudelaire, Les Flors del Mal –Spleen i Ideal– POEMES COMENTATS A LES PÀGINES DE LA CAPÇALERA



Introducció als poemes
LXXV Spleen (pàg. 246) i
LXXVII Spleen (pàg. 251)




        Si descomptem el poema previ LXXIV La campana esquerdada, que en l’edició de 1851 també portava el títol d’Spleen, l’Spleen LXXV i l’Spleen LXXVII són, respectivament, el primer i el tercer dels quatre spleens inclosos en Spleen i Ideal, la primera secció de Les flors del mal. El 85 poemes que componen aquesta secció, junt al poema introductori (Al lector) i als de les altres cinc seccions (Quadres parisencs, 18 poemes; El vi, 5 poemes; Les flors del mal, 9 poemes; Rebel·lió, 3 poemes; La mort, 6 poemes) completen el conjunt de 126 poemes de què consta el llibre.

        Al seu torn, i com el seu nom indica, dins Spleen i Ideal (“Ideal i Spleen” si volíem ajustar-nos a l’ordre en què apareixen) podem distingir dues parts: una primera de 65 poemes dedicada a la recerca de l’Ideal mitjançant l’art (poemes I-XXI) i l’amor (poemes XXII-LXV), i una segona de 19 poemes on el fracàs a l’hora d’assolir l’Ideal aboca el poeta a l’Spleen (poemes LXVI-LXXXV). Òbviament, els poemes que ens ocupen (Spleen LXXV i Spleen LXXVII) i els altres dos (Spleen LXXVI i Spleen LXXVIII) amb què comparteixen títol pertanyen a aquesta segona part.

        Si per a Baudelaire l’aspiració a l’Ideal és el desig inabastable de perfecció, de remuntar-se per damunt d’un món aclaparador a través de l’art i la bellesa, de l’amor i l’erotisme; l’Spleen és el sentiment opressiu que llasta les ales del poeta i el lliga a aqueixa realitat odiosa de la qual intenta fugir. Però, en què consisteix exactament l’spleen? i com es manifesta en l’obra de Baudelaire, especialment en Spleen i Ideal? Sembla pertinent que aclarim aquestes qüestions abans de procedir a l’anàlisi dels poemes.

        Etimològicament el mot anglés spleen deriva del grec “splēn” [σπλην], que en ambdues llengües vol dir “melsa”. Més tard, com a conseqüència de la teoria dels humors de la medicina grega segons la qual les substàncies o humors que segreguen el òrgans generen determinats estats d’ànim, en anglés spleen també adquirí un significat pròxim al de melancolia (de "melos" [νέγρος], negre i "kholê" [χολή], bilis), ja que es considerava que la bilis negra produïda per la melsa causava aquesta afecció. No obstant, mentre la melancolia quedà progressivament associada a una patologia mental que ara en diríem “depressió”, amb el temps el terme spleen transcendí la melancolia estricta i acostà el seu significat al del taedio vitae clàssic, l’acedia medieval o l’ennui de vivre romàntic, és a dir, a un estat conscient de tristesa pensativa sense motiu concret (d’aquí el seu caràcter crònic i no episòdic), a un fàstic de viure de caire més moral que físic.


        A hores d’ara, la paraula anglesa spleen posseeix un significat que és barreja de les nostres paraules: “tristesa”, “melancolia”, “tedi”, “avorriment”, “ensopiment”, “desànim”, “desgana” i “deixament”. El Diderot preromàntic (s. XVIII) i alguns romàntics com Vigny i Gautier aquest anglicisme introduïren en la literatura francesa en la primera meitat del s. XIX, però fou Baudelaire qui l'usà amb més profusió i el popularitzà durant la segona meitat del mateix segle. A més a més cal destacar que, tot i no ser Baudelaire el primer a incorporar el concepte d’spleen com a manifestació d’un estat d’ànim individual, sí que és el primer d’elevar-lo a categoria històrica: si la insatisfacció permanent havia estat le mal du siècle (el mal del segle) per als romàntics, l’spleen era, per a Baudelaire, una malatia espiritual conseqüència dels valors i costums dominants en la societat francesa de l’època (recordem que tant ell com el seu coetani Flaubert abominaren de la mediocritat, la hipocresia i el materialisme que caracteritzaven la burgesia de la França del II Imperi). Així doncs, l’spleen ocupa un lloc central en l’obra de Baudelaire com a element insubstituïble que li serveix tant per a descriure l’experiència personal (en Les flors del mal) com per a caracteritzar l’època en què visqué (en L’spleen de París –petits poemes en prosa–).

        Abans d’Spleen i Ideal, secció inicial de Les flors del malel primer element d'aquest binomi antagònic ja apareix en el poema-pròleg Al lector en forma d’ennui (avorriment, desànim, falta de vigor moral), que no és un mal en si mateix com la mesquinesa, l’estupidesa, la infàmia i el crim, sinó un estat de l’ànima que obri la porta a tots els mals o, dit d’una altra manera, que adoba el terreny on creixeran les flors del mal.

        Centrant-nos ja en Spleen i Ideal, observem que l’spleen també es deixa sentir al llarg dels poemes corresponents a Ideal (I-LXV) però és en la segona part, la que podem anomenar pròpiament Spleen (LXVI-LXXXV), on cristalitza amb major contundència i claredat.

        Algunes de les exterioritzacions de l’spleen comunes a ambdues parts (Ideal i Spleen) són:
la impressió d’avorriment ensopit davant tot allò que és habitual i conegut
la sensació d’opressió i ofec expressades amb imatges d’ambients sòrdids i bruts, de carns malaltes i esgotades
el sentiment de dissort, d’enfonsament en una impotència crònica que produeix la pèrdua progressiva de vitalitat física i moral.

        Entre les altres manifestacions de l’spleen més específiques de la segona part (Spleen) podem destacar:
  • la melancòlica falta de curiositat de qui no sent interés per res
  • l'amarga indiferència de qui res no espera
  • la dolorosa desgana de viure de qui no troba al·licient ni distracció en res
  • el tedi davant l’angoixant repetició del temps. 


        La concreció del tema de l’spleen en els dènou poemes que integren aquesta segona part ens permet d’agrupar-los en tres cicles:
un cicle de 9 poemes preparatoris (LXVI-LXXIV) en què alguns elements –idees, objectes, animals– simbolitzen determinats aspectes de l’spleen que afecta el poeta
el nucli central constituït pels 4 poemes que porten el nom d’Spleen (LXXV-LXXVIII) i formen un altre cicle dedicat a l’anàlisi explícita d’aquesta emoció:
- Spleen LXXV, l’spleen com a neguit implacable i deliri decadent
- Spleen LXXVI, l’spleen com a memòria onerosa i estàtica, corcada pel remordiment
- Spleen LXXVII, l’spleen com a malaltia incurable i impotència paralitzadora
- Spleen LXXVIII, l’spleen com a claudicació final davant la desesperança
un últim cicle de 7 poemes (LXXIX-LXXXV) que podríem qualificar de resolutoris en la mesura que, en ells, la incapacitat del poeta de sobreposar-se al tedi tenyeix l’spleen d’unes tonalitats dramàtiques que l’aproximen a l’horror, al dolor, al fatalisme, al buit existencial i al nihilisme, a “la consciència en el mal”, en definitiva.

        Una vegada situats els dos poemes objecte d’estudi (Spleen LXXV i Spleen LXXVII) dins l’obra poètica de Baudelaire i explicat el marc conceptual que els envolta estem en condicions d’abordar-ne una anàlisi més detallada.







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada